Tots els plans

Fonaments

Set dies de primers passos per als nous creients: la gràcia, la pregària, la Paraula de Déu i la vida amb el poble de Déu.

  1. Dia 1

    Estimat per Déu

    Lectura d'avui

    Reflexió

    Hi ha un verset tan conegut que ha estat imprès en adhesius i mostrat en cartells als estadis, però la familiaritat sol embotar el tall d'una fulla que sempre va ser feta per arribar fins al cor. Obre la teva Bíblia a Joan 3,16 i llegeix-lo a poc a poc, com si fos la primera vegada, perquè, encara que l'hagis sentit mil vegades, el que declara sobre tu val la pena de tornar-lo a escoltar. La paraula «tant» en «Déu estimà tant el món» no és només un intensificador que vol dir «moltíssim», encara que sigui ben cert. En la llengua original té el sentit de «d'aquesta manera»: Déu va estimar d'aquesta manera concreta, costosa i inconfusible: va donar. L'amor, en el vocabulari de Déu, mai no és una abstracció. Sempre és una acció. No va enviar un missatge ni un moviment; va enviar el seu Fill. I el verset següent, Joan 3,17, és igualment colpidor: «Déu no ha enviat el Fill al món per condemnar el món, sinó perquè el món es salvi per ell.» El Fill no va venir a pronunciar una sentència de culpabilitat, que nosaltres ja havíem merescut, sinó a absorbir-la ell mateix. Romans 5,8 ho aprofundeix encara més: «Però Déu mostra que ens estima, perquè, quan encara érem pecadors, Crist va morir per nosaltres.» El verb «mostra» vol dir demostrar, provar sense cap discussió possible. Déu no va esperar que ens netegéssim. Ens va estimar en el nostre pitjor moment, en el nostre estat més trencat, quan érem més lluny d'Ell. Aquest és l'amor que et va trobar. Si ets un nou creient, deixa que això se't posi als ossos: no vas guanyar el teu lloc al cor de Déu, i no pots caure fins a quedar-ne fora. El seu amor és la línia de sortida, no la de meta. I si fa anys que camines amb Déu, queda't aquí un moment més: quan va ser l'última vegada que vas deixar que aquesta veritat fos de debò nova? El Déu que va llançar les galàxies al seu lloc et va mirar enmig del teu pecat i va dir: «Val la pena.» Que això et basti per avui.

    Veure el diaÀudio disponible
  2. Dia 2

    Salvats per gràcia

    Lectura d'avui

    Reflexió

    Abans de dir als efesis què han esdevingut, Pau els diu què eren. No ho suavitza: "morts per les culpes i els pecats" (Efesis 2:1). Mort no vol dir malalt, ni lluitant, ni necessitat d'una mica d'ajuda. Mort vol dir que no hi havia res en nosaltres capaç d'abastar Déu. Això no és pessimisme: és el diagnòstic honest que fa tan admirable el remei. Després ve un dels girs més importants de tota l'Escriptura. Després de descriure la nostra condició als versicles 1 a 3, Pau escriu al versicle 4: "Però Déu". Dues paraules que ho canvien tot. "Però Déu, que és ric en misericòrdia, per l'amor immens amb què ens ha estimat, i quan érem morts a causa de les nostres culpes, ens ha retornat a la vida amb el Crist." Déu va entrar a la tomba de la nostra condició i va infondre vida en allò que n'estava buit. No ens va renovar: ens va ressuscitar. I llavors Pau arriba al versicle que és el frontissa de tot el passatge, el que els cristians estimen des de fa dos mil anys: "Perquè ha estat per gràcia que heu estat salvats, mitjançant la fe. Això no ve de vosaltres, és un do de Déu. No ve de les obres, perquè ningú no es pugui gloriar" (Efesis 2:8-9). La gràcia és el favor que Déu concedeix sense que s'hagi merescut, la seva bondat que flueix cap a aquells que no hi tenen cap dret. La fe és simplement la mà oberta que rep el que la gràcia ofereix. El do no es pot comprar, ni intercanviar, ni guanyar amb esforços religiosos. Només es pot rebre. Tanmateix, Pau no s'atura aquí. El versicle 10 ens recorda que, encara que no som salvats per les bones obres, som certament salvats per a elles: "Som obra de Déu, creats en Jesucrist per a fer les bones obres." La paraula "obra" és en grec *poiema*, l'arrel de la nostra paraula poema. Tu ets el poema de Déu, la seva obra mestra en curs. La salvació no és el final de la història: és la primera frase de la que Ell ha estat escrivint des del principi.

    Veure el diaÀudio disponible
  3. Dia 3

    Una criatura nova

    Lectura d'avui

    Reflexió

    Pau escriu des d'una cel·la de presó, vigilat per la guàrdia romana, a l'Església de la ciutat de Corint, i des d'aquest lloc tan poc esperable fa una de les declaracions més agosarades de tota l'Escriptura cristiana: «Per tant, el qui està en Crist és una criatura nova: el que era antic ha passat, ja ha començat una realitat nova» (2 Corintis 5,17). La paraula traduïda per «criatura» és la mateixa que fa servir la traducció grega del Gènesi per a la creació original. Pau no parla de superació personal. Parla d'un nou gènesi. Per a un creient acabat d'arribar, això és alhora emocionant i, si som sincers, de vegades confús. Potser has posat la teva fe en Crist i, tanmateix, encara sents l'estirada dels vells costums, dels vells patrons, de les velles maneres de pensar. Vol dir això que el verset no és cert per a tu? De cap manera. La declaració «el que era antic ha passat» parla de la teva posició davant Déu: la teva identitat ha estat canviada de manera radical i definitiva. El procés pel qual la teva vida diària va assolint aquesta nova identitat és el que els teòlegs anomenen santificació, i dura tota la vida. La llavor plantada és real fins i tot abans que l'arbre hagi crescut del tot. El verset 21 és el motor teològic del verset 17: «Déu va fer pecat per nosaltres aquell que no havia conegut el pecat, perquè nosaltres, units a ell, siguem justícia de Déu.» Això és el que els estudiosos anomenen el gran intercanvi. Jesús, que mai no havia pecat, fou tractat com si hagués comès tots els pecats que s'han comès mai: els teus, els meus, els del món. I nosaltres, que no havíem viscut ni un sol dia de justícia, som tractats com si haguéssim viscut la seva vida perfecta. No és una justícia fingida; és una transferència real, una realitat legal i espiritual que el cel mateix reconeix. Per al creient experimentat, considera això: la novetat que descriu Pau no és un esdeveniment únic que es va esvaint al retrovisor. Els temps verbals del grec suggereixen una realitat contínua, en present. Ets nou en Crist de manera constant. Cada matí que et lleves, et lleves com una creació nova. Que aquesta veritat sigui el primer que portis al dia.

    Veure el diaÀudio disponible
  4. Dia 4

    Parlar amb Déu

    Lectura d'avui

    Reflexió

    Quan els deixebles veien Jesús pregar, alguna cosa en la qualitat i la intimitat d'allò que presenciaven els va fer desitjar-ho per a ells mateixos. No li demanaren que els ensenyés teologia ni miracles: li demanaren que els ensenyés a pregar. La pregària que els va donar a Mateu 6,9-13, que anomenem el parenostre, mai no va ser pensada com una simple recitació. És un mapa del paisatge de l'ànima davant Déu: un model que ens mostra la forma que pot prendre una conversa sincera i confiada amb el nostre Pare. Observa com comença la pregària: no amb les nostres necessitats, sinó amb el nom de Déu. «Pare nostre, que ets al cel, sigui santificat el teu nom.» Abans de presentar les nostres peticions, ens orientem. Recordem amb qui parlem: no amb una màquina expenedora, no amb una força llunyana, sinó amb un Pare. La paraula que Jesús va fer servir per dir Pare era l'aramea «Abbà», una paraula de tendra familiaritat, com quan un infant diu «papa». Se't ha concedit l'extraordinari privilegi de dirigir-te al Creador de l'univers amb aquesta paraula. No hi passis de pressa. Filipencs 4,6 ho porta encara més endins, fins a la textura de la vida quotidiana: «No us inquieteu per res; abans bé, en tota ocasió, exposeu a Déu les vostres peticions amb pregàries i súpliques i amb acció de gràcies.» L'expressió «no us inquieteu per res» vol dir no viure angoixats per res: no perquè els nostres problemes siguin petits, sinó perquè el nostre Pare és gran. La recepta de Pau per a l'ansietat no és pensar en positiu, és la pregària. En concret, una pregària amarada d'acció de gràcies, que ens manté ancorats en allò que Déu ja ha fet mentre li presentem allò que encara no veiem resolt. I la promesa que segueix al verset 7 és una de les més belles de l'Escriptura: «I la pau de Déu, que supera tot el que podem pensar, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist.» El verb «guardar» és un terme militar: vol dir custodiar, muntar guàrdia. La pau de Déu no és només un sentiment; és una sentinella apostada a la porta del teu cor. No te la fabriques tu. La reps: mitjançant la pregària, l'acció de gràcies, el simple fet d'acostar-te al Pare i confiar-li allò que no pots portar tot sol.

    Veure el diaÀudio disponible
  5. Dia 5

    Una llàntia pels meus passos

    Lectura d'avui

    Reflexió

    Imagina un viatger que avança per un camí fosc: sense fanals, sense lluna, només el petit cercle de llum que la torxa que duu a la mà projecta uns pocs passos endavant. Aquesta és la imatge que fa servir el salmista quan escriu: «La teva paraula és una llàntia per als meus passos, una llum en el meu camí» (Salm 119:105). No descriu un reflector que il·lumina tot l'horitzó d'una vegada. Descriu just la llum necessària per al pas següent. Així és com actua la Paraula de Déu en una vida. Quan Pau va escriure al seu jove amic Timoteu, li va recordar que les Escriptures que coneixia des de la infantesa no eren només una vella tradició familiar: eren vives i poderoses. «Tota l'Escriptura és inspirada per Déu», va escriure Pau, volent dir que Déu l'ha alenat, com qui escalfa amb el seu alè unes mans fredes. Cada paraula porta el seu alè. I aquest alè, diu Pau, serveix per ensenyar-nos què és veritat, per corregir-nos quan ens desviem i per formar-nos a viure rectament. La Bíblia no és un reglament per guanyar-se el favor de Déu: el seu favor ja el tens per gràcia. És més aviat com la carta d'un Pare que t'estima i vol que el coneguis, que et coneguis a tu mateix i que trobis on posar els peus en un món que pot ser molt fosc. Per al nou creient, aquesta és una notícia alliberadora. No necessites un títol de teologia per treure profit de les Escriptures. Només cal que les obris i les llegeixis, confiant que el mateix Déu que les va alenar és amb tu mentre les rebs. Per al creient que ha llegit aquestes paraules cent vegades, considera això: la llàntia de la imatge del salmista es porta a prop dels peus, no alçada ben amunt. És una imatge d'humilitat: la d'algú que ha après que no pot veure gaire lluny i n'ha fet les paus. Confia en Aquell que té el demà a les mans. Avui, estiguis on estiguis en aquest camí, la Paraula és la teva llum. No totes les preguntes tindran resposta alhora. Però el pas següent serà il·luminat. Això és suficient per caminar.

    Veure el diaÀudio disponible
  6. Dia 6

    No fets per caminar sols

    Lectura d'avui

    Reflexió

    Hi ha un neguit callat que molta gent porta a l'església la primera vegada: la por que la fe hagi de ser una cosa privada i solitària, i que tenir necessitat dels altres sigui, d'alguna manera, una debilitat. La Bíblia respon directament a aquesta por, i ho fa gairebé a cada pàgina. La vida cristiana mai no va ser pensada per recórrer-la a soles. L'autor de la carta als Hebreus, parlant a uns creients que començaven a allunyar-se de les reunions, els exhorta a no abandonar les seves trobades (Hebreus 10:25). La imatge que hi ha al darrere de "reunir-se" és la de coses que es recullen en un sol lloc, com les peces escampades que s'ajunten per formar un tot. Quan els creients es reuneixen, passa una cosa que no pot passar en l'aïllament. Ens estimulem els uns als altres, i aquí la paraula vol dir despertar, encendre, "a estimar i a fer el bé". La comunitat de fe ha de ser un lloc on el foc que hi ha en tu s'alimenta amb el foc dels altres. Els primers creients ho entenien d'una manera instintiva. Fets 2 ens mostra una comunitat que sorprenia per la seva unió. Es mantenien constants en l'ensenyament dels apòstols, en la comunió fraterna, en la fracció del pa i en les pregàries. Compartien el que tenien. Menjaven plegats amb alegria. I dia rere dia, el Senyor afegia nous creients al seu nombre. La seva vida en comú era ja un testimoni: els de fora la miraven i hi veien alguna cosa que no podien explicar ni podien resistir. Per a algú que just comença a seguir Jesús, trobar una comunitat de creients no és un afegit opcional, sinó part del fonament. Necessitaràs persones que preguin amb tu quan no trobis paraules, que et recordin la veritat quan els teus sentiments et enganyin, que s'asseguin al teu costat en les estacions difícils. I descobriràs, potser amb sorpresa, que tu també tens alguna cosa per oferir-los. El creient veterà que llegeix això es pot preguntar amb sinceritat: sóc realment present en la meva comunitat, o només hi assisteixo? Hi ha una diferència, i l'Església primitiva la coneixia molt bé.

    Veure el diaÀudio disponible
  7. Dia 7

    Caminar dia a dia

    Lectura d'avui

    Reflexió

    Has arribat al final de set dies i, tanmateix, en el sentit més veritable, et trobes en un començament. La vida cristiana no és una destinació a la qual s'arriba: és un camí que es recorre dia a dia, al pas d'un Déu viu. Pau ho expressa bellament quan escriu: «Si vivim gràcies a l'Esperit, deixem-nos també guiar per l'Esperit» (Gàlates 5,25). El verb que fa servir aquí no és el verb grec habitual per a caminar: vol dir anar en fila, mantenir el pas, com els soldats que marxen en formació. La imatge és la d'algú que es manté de manera deliberada a prop d'aquell qui el guia. El fruit que Pau descriu als versets anteriors, amor, alegria, pau, paciència, amabilitat, bondat, fidelitat, mansuetud i domini d'un mateix, no és quelcom que es fabriqui a força de voluntat. És el que creix de manera natural quan una vida està arrelada en l'Esperit de Déu. De vegades, un nou creient llegeix aquesta llista i se sent aclaparat, com si tot això fos per assolir de cop. Però el fruit no apareix de la nit al dia. Creix a la seva estació, en silenci, a mesura que l'arrel va més endins. La teva part és romandre unit a la Vinya. El fruit és obra seva en tu. I llavors Jesús parla, no com un record, sinó com el Senyor ressuscitat que es presenta davant dels seus deixebles amb tot el poder al cel i a la terra, i els envia. No quan ja estan del tot formats. No quan ja ho saben tot. Els envia tal com són, a un món que necessita el que només Ell pot donar, i segella la missió amb la promesa més serenadora de tota l'Escriptura: «jo soc amb vosaltres cada dia, fins a la fi del món» (Mateu 28,20). Cada dia. No quan et sents fort. No quan tens la vida ben arreglada. Cada dia. Així és com camines dia a dia: no pas amb tot resolt, sinó confiant que aquell qui et va cridar és amb tu a cada pas. Aquesta setmana s'han posat els fonaments: la gràcia, l'oració, la Paraula, la comunitat del poble de Déu. Ara, camina sobre ells. Camina a poc a poc, si cal. Camina entre llàgrimes, si cal. Però camina, i sàpigues que mai no camines sol.

    Veure el diaÀudio disponible