Tots els plans

El perdó

Set dies per rebre el perdó de Déu i aprendre, amb la seva ajuda, a donar-lo als altres.

  1. Dia 1

    Tan lluny com és l'orient de l'occident

    Lectura d'avui

    Reflexió

    Imagina el cel de la nit en una vesprada serena: l'orient s'estén darrere teu, l'occident s'estén al davant, i entre tots dos hi ha una distància tan immensa que cap peu humà no la podria recórrer mai. Aquesta és la imatge a què recorre el salmista quan intenta descriure què fa Déu amb el nostre pecat. No es limita a apartar-lo ni a arxivar-lo. L'allunya. Del tot. Per sempre. "Tan lluny com és l'orient de l'occident, ha allunyat de nosaltres les nostres culpes" (Salm 103:12). El salm s'obre recordant-nos qui és aquest Déu: no un jutge llunyà que comptabilitza els nostres fracassos, sinó un Pare que és "compassiu i benigne, lent a irar-se i gran en l'amor" (Salm 103:8). Si llegeixes la Bíblia per primera vegada, val la pena aturar-se aquí: el Déu de la Bíblia no està esperant a sorprendre't fent el mal. Ja coneix tot el mal que has fet, i el seu primer moviment cap a tu és la misericòrdia, no la condemna. Si fa anys que camines amb el Senyor, considera una cosa que potser no havies notat. El salmista diu que Déu "sap de què som fets, es recorda que som pols" (Salm 103:14). El verb "es recorda" porta aquí tendresa, no menyspreu. Déu no s'oblida de la nostra debilitat per després impacientar-se quan ensopeguem. Porta la nostra fragilitat al pensament amb la mateixa cura amb què un pare porta un infant petit: conscient del que encara no pot carregar, i suau precisament per això. Això canvia la manera com rebem el perdó. Molts de nosaltres acceptem el perdó de Déu amb el cap, però durant anys portem el pes de la vergonya al pit. El salm no ho permet. Si Ell ha allunyat el teu pecat tant com l'orient és de l'occident, no pots anar a recuperar-lo. Ha desaparegut. El que queda és tu: conegut, sostingut i estimat per un Pare la misericòrdia del qual és més alta que els cels. Avui, deixa que aquesta veritat arribi a un lloc concret. Pensa en un fracàs que has anat arrossegant. Déu ja l'ha allunyat. No has de carregar el que Ell ja ha enterrat.

    Veure el diaÀudio disponible
  2. Dia 2

    Setanta vegades set

    Lectura d'avui

    Reflexió

    Pere pensava que era generós. En la cultura del seu temps, els rabins ensenyaven normalment que perdonar algú tres vegades ja era més que suficient. Per això, quan Pere es va avançar i en va proposar set, el doble del que s'esperava i una més per si de cas, probablement esperava una salutació d'aprovació. En canvi, Jesús li va respondre amb un nombre que va aturar en sec qualsevol càlcul: "No et dic fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set" (Mateu 18,22). Jesús no fixava un nou límit de quatre-cents noranta. Enderrocava el límit del tot. Des del moment que comences a comptar quantes vegades has perdonat algú, ja has entès malament què és el perdó. El perdó, tal com Jesús l'ensenya, no és una transacció amb un topall. És una actitud del cor, que brolla d'haver rebut una cosa tan immensa que cap deute que una altra persona tingui amb nosaltres no s'hi podria comparar mai. La paràbola que segueix ho fa ben visible. Un servent deu al rei deu mil talents, una xifra tan absurda que hauria fet riure els qui escoltaven. Un sol talent equivalia a uns vint anys de salari. Deu mil talents eren una muntanya de deute impossible i impagable. El rei ho perdona tot, lliurement i del tot. Llavors aquell mateix servent troba un company que li deu cent denaris, uns tres mesos de salari, i el fa tancar a la presó. El contrast no és subtil. Vol commoure'ns perquè ens examinem a nosaltres mateixos. Aquesta és la pregunta que la paràbola planteja en veu baixa a tot creient: saps, saps de debò, quant t'han perdonat? No com un fet teològic, sinó com una cosa que sents fins als ossos? Perquè quan aquell deute es fa real per a nosaltres, quan copsem la muntanya de deu mil talents que Déu va treure del mig en favor nostre, els greuges de cent denaris que guardem contra els altres comencen a semblar molt diferents. Perdonar els altres és difícil. Ningú no ha de fer veure el contrari. Però el camí per arribar-hi sempre comença igual: tornar a la creu i recordar què hi va ser cancel·lat per a tu.

    Veure el diaÀudio disponible
  3. Dia 3

    Perdona com has estat perdonat

    Lectura d'avui

    Reflexió

    Pau no entra en aquest tema amb mitges tintes. Comença amb una llista: amargor, indignació, ira, crits, injúries, maldat, i diu als efesis que ho apartin tot de la seva vida (Efesis 4,31). Per a un lector nou, «apartar» és una expressió forta. Vol dir despullar-se d'alguna cosa, com qui es treu un abric. Aquestes coses no són simples mals hàbits que cal controlar; són vestits que no escauen a qui s'ha revestit de Crist. Després ve l'alternativa, i no és simplement «esforça't més a ser amable». Pau escriu: «Sigueu bons i compassius els uns amb els altres, i perdoneu-vos mutuament, com Déu us ha perdonat en Crist» (Efesis 4,32). La mesura és impressionant. No diu «perdona com voldries que et perdonessin». No diu «perdona quan ho mereixin». Diu: perdona com Déu t'ha perdonat en Crist. La mesura del nostre perdó ha de ser la mesura del seu. Colossencs hi afegeix una paraula que els lectors veterans de vegades passen massa de pressa: «Suporteu-vos els uns als altres» (Colossencs 3,13). La paciència que suporta és la cosina callada del perdó. El perdó s'ocupa d'un mal que s'ha comès. La paciència que suporta és la paciència de cada dia que absorbeix el fregament de conviure amb gent imperfecta: les petites irritacions, les febleses que es repeteixen, la manera de ser de cadascú. Calen totes dues coses. I totes dues són possibles només perquè som «elegits de Déu, sants i estimats» (Colossencs 3,12), persones que han rebut una identitat abans que ningú els demanés de complir un deure. Observa l'ordre en tots dos passatges: qui ets va abans del que fas. Ets elegit, sant, estimat, i per això vesteix-te de compassió, bondat, humilitat, mansuetud, paciència. Déu mai no ens demana que fabriquem el perdó del no-res. Ens demana que prenguem d'allò que ja hem rebut. Si avui et costa perdonar algú, la invitació no és que aplegues més força de voluntat. És que baixis més endins en el fet de ser estimat, que et quedis amb la realitat que Déu t'ha perdonat en Crist, i que això vessi.

    Veure el diaÀudio disponible
  4. Dia 4

    El Pare que corre

    Lectura d'avui

    Reflexió

    Jesús va explicar aquesta història a gent que murmurava perquè Ell acollia els pecadors i menjava amb ells. Per això, abans d'entrar en la paràbola, hem de sentir el pes de l'auditori. Els fariseus i els mestres de la Llei no eren homes freds ni indiferents: eren persones profundament religioses que creien que la santedat exigia distància respecte dels impurs. I Jesús va respondre a la seva murmuració no amb un argument, sinó amb una història sobre un pare. La petició del fill menor, "Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca" (Lluc 15:12), equivalia en aquella cultura a desitjar la mort del seu pare. Volia l'herència sense la relació. Volia el que tenia el pare, no el pare mateix. I el pare s'ho va donar. Només això ja és un retrat de la gràcia: la llibertat que Déu ens dona fins i tot per allunyar-nos d'Ell. El fill acaba guardant porcs en un país llunyà, cosa que per a un oient jueu era la degradació més baixa imaginable. I llavors, diu el text, "va entrar dins de si mateix" (Lluc 15:17). Val la pena aturar-se en aquesta expressió. Tornar en si no és el mateix que esdevenir digne. El pla del fill quan s'alça continua sent una transacció: oferirà ser un jornaler, guanyar-se el pa. Encara no espera ser restaurat. Està assajant un discurs. Però el pare vigila. "Encara era lluny, quan el seu pare el va veure" (Lluc 15:20). El pare mirava. I quan va veure el noi, no va esperar el discurs. Va córrer. A l'antic Pròxim Orient, un home de dignitat no corria: es considerava indecorós. El pare va córrer igualment, es va llançar al coll del seu fill i el va besar. El noi comença el seu discurs assajat, i el pare l'interromp amb una festa. Aquest és el Déu que Jesús revela a la gent religiosa que murmurava, i també a nosaltres. No és a la porta amb els braços creuats, esperant a veure si la teva disculpa és prou bona. Corre. T'ha estat vigilant. I abans que acabis les teves paraules, ja demana el vestit, l'anell i el banquet.

    Veure el diaÀudio disponible
  5. Dia 5

    Pare, perdona'ls

    Lectura d'avui

    Reflexió

    Imagineu l'escena: un turó fora de les muralles de Jerusalem, tres creus contra el cel i una multitud que ha passat el matí burlant-se de l'home del mig. Els soldats acaben de clavar-li claus a les mans i als peus. Els dirigents religiosos se'n riuen. La gent l'escarneix. I en aquell mateix moment, no quan el dolor va minvar, no quan la gent es va calmar, Jesús obre la boca i diu: «Pare, perdona'ls, perquè no saben què fan» (Lluc 23,34). Si mai no havíeu llegit aquestes paraules, deixeu que us arribin a poc a poc. Si les heu llegit cent vegades, intenteu escoltar-les com si fos la primera. Allò que ho fa tan sorprenent és el moment. No espera a estar còmode. No espera que la gent es penedeixi i li ho demani. Prega pel seu perdó quan els claus encara són frescos, quan els insults encara volen. Aquest no és un perdó com a sentiment: és un perdó com a decisió, un acte de la voluntat arrelat en l'amor. Jesús entenia una cosa que sovint se'ns escapa: els qui el feien patir actuaven cecs en l'esperit. «No saben què fan.» Aquesta frase no és una excusa per al pecat; és una finestra a la misericòrdia de Déu, que surt a trobar les persones allà on s'acaba el seu enteniment. Després passem als Fets 7 i hi trobem Esteve, el primer màrtir cristià, apedregat per una multitud enfurismada. Mentre cauen les pedres, Lluc explica que va cridar amb tota la força: «Senyor, no els tinguis en compte aquest pecat» (Fets 7,60). Esteve havia estat tan transformat per l'Esperit de Crist que la pregària de la creu es va convertir en la pregària del seu darrer alè. El patró no era casual. Esteve havia vist què havia fet Jesús, i això havia arrelat tan endins seu que va donar fruit en la seva hora més desesperada. Aquesta és la pregunta tranquil·la i penetrant per a avui: quin és el nom més difícil de la vostra llista? Qui és la persona l'ofensa de la qual encara us estreny alguna cosa dins el pit? Jesús no va fer aquesta pregària des d'una distància còmoda. La va fer des de la creu. Això vol dir que el perdó, el perdó real, costós, enfortit per l'Esperit, és possible fins i tot enmig de la ferida, i no només quan ja ha cicatritzat. No cal que el sentiu primer. Podeu escollir-lo primer, i demanar a Déu que el sentiment vingui darrere.

    Veure el diaÀudio disponible
  6. Dia 6

    Confessió i purificació

    Lectura d'avui

    Reflexió

    Hi ha una mena de feixuguesa que s'instal·la als ossos quan alguna cosa no confessada roman massa temps dins l'ànima. El salmista la coneixia bé. Al Salm 32 parla d'un temps abans de la confessió, quan callava el seu pecat: «Mentre callava, se'm consumien els ossos, em passava el dia gemegant» (Salm 32,3). És una descripció viva i física de com la culpa treballa una persona de dins cap enfora. No parla de la culpa com un concepte legal, sinó com una experiència, quelcom que el buidava com la sequera buida la terra. I llavors va confessar. I tot va canviar. L'apòstol Joan, escrivint segles més tard, posa la mateixa veritat en la llum més clara possible: «Si reconeixem els nostres pecats, Déu, que és fidel i just, ens els perdonarà i ens purificarà de tota culpa» (1 Joan 1,9). Fixeu-vos en les dues paraules que Joan uneix: fidel i just. Déu no ens perdona perquè sigui indulgent ni perquè miri cap a una altra banda. Ens perdona perquè és fidel a les promeses de la seva aliança i perquè la justícia ja ha estat satisfeta a la creu. El perdó no és Déu doblegant les normes; és Déu honorant-les, per mitjà de Crist. Per a qui llegeix per primera vegada, la forma senzilla és aquesta: confessar no és fer un ritual per guanyar-nos el favor de Déu. És simplement estar d'acord amb Déu sobre allò que és veritat: que hem pecat, que això té importància i que necessitem la seva misericòrdia. La paraula grega original porta la idea de dir el mateix que diu Déu. Quan confessem, deixem de discutir amb Déu sobre la nostra condició i ens posem al mateix costat que ell. És una actitud d'humilitat, i obre la porta. Per al creient experimentat, penseu en això: al Salm 32, David diu que quan va reconèixer el seu pecat, Déu va perdonar «la culpa del meu pecat» (Salm 32,5), una expressió que insisteix, com si digués que Déu no només va perdonar l'acte, sinó també l'arrel retorçada que hi havia a sota. Aquesta és la profunditat de la purificació. No esteu simplement perdonats sobre el paper: sou rentats. Tot allò que heu portat en silenci, tot allò que esperàveu que ningú, ni tan sols Déu, no notés, avui és un bon dia per portar-ho a la llum. Ell és fidel. Ell és just. I ell us purificarà.

    Veure el diaÀudio disponible
  7. Dia 7

    Viure en llibertat

    Lectura d'avui

    Reflexió

    Aquesta setmana hem fet un llarg camí: de l'amplitud impressionant del perdó de Déu fins a la feina costosa, empesa per l'Esperit, d'estendre'l als altres. Avui arribem a la pregunta cap a la qual s'ha anat encaminant tot el recorregut: com és viure realment en llibertat? No només conèixer la doctrina del perdó, ni tenir un moment commovedor d'alliberament, sinó caminar pels dies corrents com algú que ja no és ostatge de velles ferides ni de velles ofenses. El profeta Miquees ens regala una de les imatges més belles del perdó de Déu de tota l'Escriptura. Parla d'un Déu que "es complau a ser benigne" i que "llançarà al fons de la mar tots els nostres pecats" (Miquees 7,18-19). La imatge del fons de la mar és deliberada. En el món antic, les profunditats del mar eren el lloc més inabastable i més desconegut que una persona podia imaginar. Déu no arxiva els teus pecats en un calaix. No els guarda en reserva. Els llança a un lloc d'on no poden tornar. Hi ha una raó per la qual els antics predicadors deien: Els llança al mar i hi posa un rètol que diu "Prohibit pescar". Pau, escrivint als Romans, porta aquesta llibertat fins al teixit de les relacions de cada dia. "No us deixeu vèncer pel mal; venceu el mal amb el bé" (Romans 12,21). Aquesta és la forma pràctica de viure en llibertat. No vol dir fer veure que el que és injust és just, ni que el dolor no va existir. Vol dir negar-se a deixar que el mal tingui l'última paraula en la teva història. Cada acte de bondat sincera envers algú que t'ha fet mal és una declaració que no ets el seu presoner. Ets lliure, i tries viure com a tal. Ara que aquesta setmana s'acaba, pensa com se sent realment la llibertat en el teu cos, en el teu horari, en les teves relacions. El perdó rebut de Déu no és una transacció que vas completar el primer dia i després vas deixar enrere: és l'aire que respires cada matí. I el perdó concedit als altres no és un sol moment dramàtic; és una pràctica diària, de vegades una decisió diària, de no deixar que el passat governi el present. Vas ser creat per viure en llibertat. Per la seva gràcia, pots fer-ho.

    Veure el diaÀudio disponible