Tots els plans

Consol en el dol

Set dies d'Escriptura suau per a temps de pèrdua, caminant amb el Déu que és a prop dels cors adolorits.

  1. Dia 1

    El Déu de tot consol

    Lectura d'avui

    Reflexió

    Hi ha un nom de Déu que la majoria de nosaltres no pensem a invocar fins que se'ns enfonsa el terra. Pau, que escriu des del seu propi recull de naufragis, assots i nits sense dormir, obre la carta als corintis no amb una estratègia ni una explicació, sinó amb un nom: "Pare misericordiós i Déu de tot consol" (2 Corintis 1,3). Fixa't en aquesta paraula: tot. No una mica de consol, no un consol ocasional, no un consol pel dolor que Ell consideri digne. Tot consol. Ell no puntua les nostres pèrdues abans de decidir si es presenta. El salmista s'hi acosta encara més al Salm 34,19: "El Senyor és a prop dels cors desfets, salva els qui tenen l'esperit abatut." A prop vol dir ben a prop, aquí mateix, no mirant des de lluny, des d'una distància segura. En el món antic, un cor desfet no era només un sentiment; era un estat de col·lapse total, el tipus de dolor que plega una persona per la meitat. I és precisament allà, en aquest lloc plegat per la meitat, on l'Escriptura diu que Déu s'acosta més. No el repugna que et desfacis. S'hi encamina. Pau afegeix una cosa que pot sorprendre qui llegeix per primera vegada i que potser els creients de molts anys han oblidat: Déu ens conforta "en totes les nostres tribulacions perquè nosaltres, amb el consol que Déu ens dona, puguem consolar els qui passen qualsevol tribulació" (2 Corintis 1,4). El teu dolor no és un carreró sense sortida. Ara mateix s'està teixint en alguna cosa que un dia arribarà a una altra persona en la seva pròpia hora fosca. No cal que ho vegis encara. Només has de rebre el que Ell t'ofereix avui. Si ets en les hores primeres i crues de la pèrdua, no cal que aparentis força ni que fabriquis pau. Ets convidat senzillament a ser a prop d'Aquell que ja és a prop teu. Porta-li els trossos trencats. Ell és el Déu de tot consol, i tot vol dir també el teu.

    Veure el diaÀudio disponible
  2. Dia 2

    Jesús va plorar

    Lectura d'avui

    Reflexió

    Dues de les paraules més silenciosament devastadores de tota l'Escriptura apareixen a Joan 11:35: "Jesús es posà a plorar." És el vers més curt de la Bíblia, i potser el més important per a qui avui viu enmig del dolor. Deixem que ens arribi al cor abans de seguir endavant. Jesús es posà a plorar. Acabava d'arribar al sepulcre del seu amic Llàtzer. Maria s'havia llançat als seus peus, amb unes paraules amarades d'aquell dolor que no s'entreté en formalitats: "Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no seria mort" (Joan 11:32). Ella no l'acusa: només diu la veritat del seu dolor, i la diu a la Persona adequada. Jesús no li corregeix la teologia. No es posa de seguida a predicar sobre la resurrecció. L'Escriptura diu que "es commogué profundament i es torbà" (v. 33), i després, es posà a plorar. Això és el que ho fa tan extraordinari: Jesús ja sabia què estava a punt de fer. Al cap de pocs minuts, Llàtzer sortiria viu d'aquell sepulcre. Tenia el miracle a les mans tota l'estona. I tanmateix va plorar. Vol dir que les seves llàgrimes no eren de desesperació ni d'impotència, sinó d'amor. No plorava perquè no tingués resposta; plorava perquè les persones que estimava patien. El dolor dels qui estimava el va commoure fins a les llàgrimes, fins i tot sabent com acabaria tot. Per a qui ja fa temps que camina amb el Senyor, mediteu això: el Fill eternal de Déu, per mitjà del qual tot fou creat, es va aturar davant d'una tomba i va plorar. El dolor no és un fracàs de la fe. No és un senyal que no creguis en la resurrecció. Jesús va creure en la resurrecció més que ningú que hagi viscut mai, i tanmateix va plorar. Les teves llàgrimes no contradiuen la teva confiança en Déu; de fet, poden ser una de les oracions més sinceres que mai facis. Avui Ell et veu en el teu dolor. I no es queda indiferent.

    Veure el diaÀudio disponible
  3. Dia 3

    A través de la vall

    Lectura d'avui

    Reflexió

    El Salm 23 és tan conegut que correm el risc de llegir-lo com llegim un senyal de trànsit: els ulls hi passen per sobre sense aturar-se de debò. Per això, avui, anem més a poc a poc i fixem-nos en on ens porta realment aquest salm tan estimat. David no promet una vida sense valls. Ens hi fa entrar de ple. "Encara que passi per la vall fosca com la mort, no temeré cap mal, perquè tu ets amb mi; el teu bastó i la teva vara em donen seguretat" (Salm 23:4). La vall és real. L'ombra és real. David no fa veure el contrari, i nosaltres tampoc no ho hem de fer. El que ho canvia tot és la preposició: a través. No dins la vall per quedar-s'hi, sinó a través d'ella: hi ha moviment, hi ha direcció, hi ha l'altra banda. I hi ha un Company. La vara del pastor servia per defensar-se dels depredadors; el bastó, per guiar i sostenir les ovelles pels camins estrets. Tots dos són presents a la vall. Protecció i guia: exactament el que necessitem quan no hi veiem clar. Per a qui llegeix per primera vegada, ajuda saber que David escrivia des de l'experiència. Havia estat pastor abans de ser rei, i sabia què volia dir guiar animals espantats per terrenys perillosos. No escriu teoria, escriu testimoni. Havia estat a la vall. Havia sentit l'ombra. I havia trobat fidel el Pastor. Per a qui fa anys que camina amb Déu, considera això: la vall de l'ombra no és l'absència del Pastor, sinó un dels llocs on Ell és present de manera més concreta i més personal. Els prats verds i les aigües tranquil·les dels versets 2 i 3 són gloriosos, però és al verset 4 que David passa de parlar de Déu a parlar-li directament a Ell. "Tu ets amb mi." La intimitat s'aprofundeix en la foscor. On siguis avui dins la vall, no la recorres sol. El Pastor coneix cada pas d'aquest camí, i no s'ha apartat del teu costat.

    Veure el diaÀudio disponible
  4. Dia 4

    Cada llàgrima eixugada

    Lectura d'avui

    Reflexió

    Joan, l'últim apòstol que queda amb vida, escriu l'Apocalipsi ja vell, exiliat a l'illa de Patmos. Ha sobreviscut gairebé tots els qui estimava. Ha vist patir l'Església. I en aquest context, Déu li dona una visió tan immensa i tan tendra que durant dos mil anys ha sostingut els cors afligits: "Eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no hi haurà més mort, ni dol, ni crits, ni treball, perquè el món d'abans ha desaparegut" (Apocalipsi 21,4). Si llegeixes aquest text per primera vegada, val la pena aturar-se en la imatge de Déu eixugant les llàgrimes. No és un gest llunyà i administratiu: és un Pare que s'agenolla davant el rostre d'un infant. El Déu que va fer néixer les galàxies amb la seva paraula és presentat fent una cosa tan íntima que requereix una mà suau i una presència molt propera. Totes les llàgrimes que has plorat han estat vistes. Cadascuna serà un dia atesa personalment i amb tendresa. El passatge s'obre amb un cel nou i una terra nova, i després ve el gran anunci: "Aquesta és la tenda de Déu entre els homes: viurà amb ells, ells seran el seu poble, i el mateix Déu serà Déu-amb-ells" (v. 3). La paraula tenda porta el pes de tot l'Antic Testament: el lloc on el cel es trobava amb la terra, on la presència de Déu reposava enmig del seu poble. Joan diu: tot allò que abans només era veritat en part, ara ho és plenament, per sempre i sense retorn. Déu amb nosaltres. No de visita. Habitant. Si fa anys que camines amb el Senyor, fixa't que el verset 5 diu: "Mira, faig noves totes les coses", i no pas "faig coses totes noves". Ell no llença el que ha estat. El renova. Les persones que has estimat i has perdut, la vida que el dol ha canviat: res no queda fora de l'abast d'aquesta paraula: nou. Això no és una fugida de la realitat. És l'esperança més realista de l'univers, pronunciada per Aquell que seu al tron i afegeix: "aquestes paraules són dignes de crèdit i veritables". El dol és real. I això també ho és.

    Veure el diaÀudio disponible
  5. Dia 5

    Dolor amb esperança

    Lectura d'avui

    Reflexió

    Hi ha un dolor per al qual el món no ofereix cap remei: el de trobar-se davant d'una tomba i preguntar-se si l'adéu és realment per sempre. Els creients de Tessalònica coneixien aquest dolor. Alguns dels seus éssers estimats havien mort abans que Jesús tornés, i temien que aquells éssers volguts s'ho haguessin perdut, que haguessin quedat enrere. Pau els escriu no per renyar la seva tristesa, sinó per reorientar-la. No diu: "No us aflixeu." Diu una cosa molt més tendra i molt més precisa: "no us aflixeu com els altres, que no tenen esperança" (1 Tessalonicencs 4:13). La diferència no són les llàgrimes, sinó el que hi ha a l'altra banda. Aleshores Pau fa una cosa extraordinària. Ancora l'esperança de la resurrecció no en un desig il·lús, sinó en allò que ja ha passat. "Si creiem que Jesús va morir i va ressuscitar, també creiem que Déu, per mitjà de Jesús, portarà amb ell els qui s'han adormit" (1 Tessalonicencs 4:14). La resurrecció de Crist no és només un consol: és l'evidència. Com que Ell va sortir de la tomba, la tomba no té l'última paraula sobre els qui li pertanyen. La lògica és tan ferma com el sepulcre buit. Per a qui llegeix per primera vegada, "adormir-se" és aquí la paraula suau que l'Escriptura fa servir per a la mort d'un creient: no l'aniquilació, sinó el descans, amb un despertar que ha de venir. Per al creient madur, mediteu això: Pau diu que Déu els portarà *amb* Ell. Els qui hem perdut en Crist no esperen enlloc sols. Són amb el Senyor, i quan Ell vingui, vindran també. Aquest passatge acaba amb una imatge tan viva que ha consolat l'Església durant dos mil anys: un crit, una trompeta, una ressurrecció, una retrobada, i després això: "i així estarem per sempre amb el Senyor" (1 Tessalonicencs 4:17). No per una temporada. Per sempre. Sigui quina sigui la pèrdua que portes avui, deixa que aquesta paraula, "sempre", faci en tu la seva obra lenta i profunda. El dolor és real. Però aquesta esperança també ho és. I aquesta esperança no és un sentiment: és una promesa signada en la resurrecció.

    Veure el diaÀudio disponible
  6. Dia 6

    D'on ve l'ajuda

    Lectura d'avui

    Reflexió

    Alça els ulls. Aquí comença aquest dia. L'autor del Salm 121 mira cap als turons i fa la pregunta que tot cor adolorit acaba fent, cadascú en la seva llengua: d'on em vindrà l'ajuda? No és una pregunta de desesperació, sinó una pregunta que va de camí cap a una resposta. I la resposta arriba de seguida, ferma i serena: "El meu auxili ve del Senyor, que ha fet el cel i la terra" (Salm 121:2). Aquell que va formar les muntanyes és el mateix que escolta el teu clam. Deixa que aquesta proporció et penetri. El que segueix en el Salm 121 és un dels passatges més carregats de protecció de tota l'Escriptura. El Senyor no deixarà que el teu peu relliscui. No s'adormirà. Ell és la teva ombra, el teu guardià, el teu protector quan surts i quan entres. Per a qui està de dol, aquestes no són promeses abstractes: són una mà damunt l'espatlla enmig de la foscor. Potser et sents del tot insegur, com si el terra de la vida quotidiana s'hagués mogut. El salm parla directament a aquest sentiment: Ell vetlla. No dormisqueja. La immensitat de l'univers no li fa perdre de vista la petitesa del teu dolor concret. Jeremies va escriure les Lamentacions enmig de les runes de Jerusalem, envoltat d'una devastació tan completa que gairebé no es pot imaginar. I tanmateix, des de dins d'aquella ruïna, escriu paraules que han sobreviscut a tots els imperis: "L'amor del Senyor no s'acaba, la seva misericòrdia no s'esgota; es renoven cada matí, i és gran la seva fidelitat" (Lamentacions 3:22-23). Fixa't que no diu que les circumstàncies hagin canviat. Diu que va fer memòria d'alguna cosa. L'esperança, en les estacions més fosques, sovint és un acte de record deliberat. Per a qui llegeix per primera vegada: Jeremies no fa veure que tot va bé. Tria, enmig d'una devastació real, recordar el que sap que és cert sobre Déu. Per al creient experimentat: considera que "nou cada matí" vol dir que la misericòrdia que necessites per a avui no s'ha esgotat ahir. La seva compassió no és una provisió limitada. Sigui el que sigui que aquest matí t'aporti, i el dol té una manera de fer els matins especialment durs, hi ha una misericòrdia fresca que ja t'hi espera.

    Veure el diaÀudio disponible
  7. Dia 7

    Res no ens pot separar

    Lectura d'avui

    Reflexió

    Hem caminat set dies junts per la vall, i avui no arribem al final del dolor, sinó al sòl que hi ha sota seu, el sòl que no cedeix. Pau fa una pregunta a Romans 8,35 que sona gairebé com un desafiament: "Qui ens separarà de l'amor de Crist?" I després, com si anticipés totes les respostes fosques que el cor humà podria murmurar, les enumera: la tribulació, l'angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, l'espasa. No parla en teoria. Cita un salm sobre ser mort tot el dia. Sap com és el sofriment des de dins. I llavors arriba una de les grans paraules de gir de tota l'Escriptura: "Però". No és un desacord cortès, sinó un rebuig triomfal. "Però en tot això en sortim més que vencedors gràcies a aquell que ens ha estimat" (Romans 8,37). Fixa't bé en l'expressió: no *malgrat* aquestes coses, sinó *en* elles. La victòria no és que el que és dur desaparegui. És la presència d'Aquell que ens ha estimat, que ens sosté dins mateix del que és dur, invicte. Pau porta després el llenguatge fins als seus límits per assegurar-se que res no s'escapi per cap escletxa. La mort. La vida. Els àngels. Els prínceps. El present. El futur. L'alçada. L'abisme. Res més de tot el que ha estat creat. Construeix una llista sense buits. Res de l'ordre creat, i el dolor, per devastador que sigui, pertany a l'ordre creat, no pot penetrar en l'amor de Déu i arrencar-te'n. Per a qui ho llegeix per primera vegada, aquesta és la veritat més senzilla i més impressionant: Déu no pot deixar d'estimar-te. Ni per res del que t'ha passat, ni per res del que temes. Per al creient experimentat, queda't a contemplar "l'amor que Déu ens ha manifestat en Crist Jesús, el nostre Senyor" (Romans 8,39). Aquest amor no és abstracte. Té lloc en una Persona: Aquell que va entrar en la mort i en va tornar. No et va estimar des d'una distància segura. Va entrar-hi fins al fons. I perquè ho va fer, no hi ha cap lloc on el teu dolor et pugui dur on el seu amor no hagi estat ja, i on no t'esperi ja. No estàs sol. Mai no has estat sol. I res, absolutament res, pot fer que això deixi de ser veritat.

    Veure el diaÀudio disponible